"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

Notícies. 07/01/2008

"Elogi del PSM"

Pel seu interès, reproduïm l'article d'opinió de Damià Pons publicat aquest diumenge al Diari de Balears



Fa més de trenta anys que em vaig afiliar al PSM-Entesa Nacionalista. I ara, quan sembla que alguns tenen la necessitat de publicitar que se'n surten, a mi m'han entrat unes ganes irreprimibles de fer les dues afirmacions següents: la primera, afiliar-m'hi va ser una decisió de la qual mai no me n'he hagut de penedir; i la segona, tenc previst donar continuïtat a la meva militància perquè seguesc considerant que el PSM és l'instrument més útil de tots els disponibles per fer possible el meu projecte de país.

El PSM ha estat històricament, i ho continua essent en l'actualitat, sobretot una idea. Una idea que es pot desglossar en múltiples elements: una organització mallorquina, no subordinada a cap altre àmbit de decisió superior; una voluntat permanent d'estar al servei del benestar de les persones concretes i dels col•lectius més dinàmics de la societat civil; una concepció de les Balears com a realitat nacional clarament diferenciada de la castellanoespanyola; una denúncia constant i ben documentada de l'espoli fiscal que l'Estat practica sobre les nostres institucions i els nostres ciutadans; la consideració de la catalanitat com el fet identitari primordial de la nostra condició de mallorquins; la creença que uns Països Catalans articulats confederalment representen la millor oportunitat possible de normalitat i de plenitud per a la nostra llengua i cultura; un projecte polític que concep les Balears com a subjecte de sobirania i, per tant, amb el dret a autodeterminar-se; una defensa aferrissada del territori perquè la sostenibilitat mediambiental és necessària per garantir la qualitat de vida de la nostra gent i per no fer malbé la natura -que també té els seus drets- com a recurs turístic; la priorització política de l'assoliment de la normalitat social de la llengua i la cultura catalanes; unes polítiques destinades a satisfer els drets de les persones més desvalgudes; un sistema educatiu integrador i creador de cohesió social, d'acord amb els principis basats en la interculturalitat i en la perspectiva de garantir la sostenibilitat sociocultural futura del nostre país... Totes aquestes conviccions i valors, i altres, és clar, s'inclouen en la idea que se sintetitza en les sigles PSM.

La concreció organitzativa d'aquesta idea en el PSM com a força política ha tengut un nivell d'èxit que, segons quina sigui l'òptica que s'adopti, podrà semblar remarcable o escàs. Pot haver-hi algun innocent desinformat que pensi que el PSM ha fracassat perquè mai no ha aconseguit el suport de la majoria social. Fins i tot es dóna el cas que de tant en tant surten a la palestra alguns oracles que anuncien que tenen la fórmula que permetria que el nacionalisme guanyàs les eleccions. Desconèixer la història i el món real acostuma a produir empatxos de voluntarisme o d'il•luminisme temerari. I el PSM també n'ha anat engendrant, de gent d'aquesta llana. Una gent, aquesta, amb un grau d'autoestima i d'autoconfiança tan excessius que inevitablement havien de derivar cap a un personalisme i una vanitat d'efectes del tot antipatriòtics en la mesura que era previsible que amb els cops de tacó del seu pas tan sols deixarien terra cremada. La millor prova que ser nacionalistes a Mallorca és una tasca políticament molt difícil i de resultats sempre molt inferiors als esforços invertits és el cas d'UM. Un partit que se situa dins l'espai de centredreta, el sociològicament majoritari, que ha tengut quasi el monopoli de la principal institució mallorquina de govern durant dotze anys, que no ha escatimat recórrer a la captació d'adhesions clientelars, que ha comptat amb l'amistat de plataformes mediàtiques poderoses, idò bé, malgrat tots aquests fets, té uns percentatges electorals més o menys semblants als del PSM.

Segons el meu parer, la història del nacionalisme polític mallorquí és, encara que pugui no semblar-ho, una història d'èxit. Almenys d'un èxit relatiu. Primer, perquè ha tengut la capacitat de mantenir-se viu al llarg d'una trentena d'anys, a diferència del que havia passat abans de la guerra civil, en què les organitzacions nacionalistes havien estat sempre un episodi efímer i anecdòtic. I segon, perquè situar el mallorquinisme polític a les institucions i als governs és un gran mèrit d'aquells que ho han fet possible en una terra, la nostra, en què el sucursalisme polític castellanoespanyol sempre n'havia tengut el monopoli. Que el nacionalisme polític hagi aconseguit, en els millors moments, al voltant d'un 20% de suport electoral (a les autonòmiques del 1995 i del 1999, la suma dels vots del PSM i d'UM) no és una dada gens menyspreable. Més aviat hauria de ser considerat suficient perquè poguéssim sentir-nos satisfets de la nostra tasca. No conformistes però, és clar. Convendria que els nacionalistes sabéssim valorar la importància del que hem aconseguit, perquè és possible que si pensam que és lloable el que hem estat capaços de fer tendrem una major probabilitat de plantejar amb encert i èxit uns altres reptes més ambiciosos i d'anar-los convertint en reals. Ens cal una autoconfiança sensata i no l'apatia dels derrotats sense esperança.

El PSM, com a instrument que ha estat al servei de la realització de la idea projecte abans exposada, ha tengut encerts i errors, uns cicles de resultats més positius i uns altres de més negatius. Sobretot varen ser-li molt difícils les legislatures en què el PSOE va tenir majoria absoluta al Parlament de l'Estat. Aleshores va poder semblar que el nacionalisme d'esquerres mallorquí seria inevitablement engolit per aquell partit triomfant que funcionava com una màquina capoladora. Ja sabem que la derrota (o la lluita sense èxit) cansa. I que tothom està temptat d'instal•lar-se en organitzacions de vida més confortable. Ara també són uns temps ben complicats. Primer, perquè el nacionalisme d'esquerres ha acumulat, per raons diverses, nombroses insatisfaccions (la principal, el no rendiment en suport electoral de la bona obra de govern del període 1999-2003), i segon, perquè té la sensació que la dinàmica de creixement demogràfic que experimenten les Balears és una allau desnacionalitzadora tan poderosa que difícilment podrà ser gestionada en el sentit que convendria als elements identitaris del país. Tot plegat, fa que sigui un moment de desconcert i d'incertesa. I el PSM dels darrers anys n'ha estat una víctima perquè aquestes situacions acostumen a propiciar decisions poc reflexives, viscerals, amb una priorització de les raons personals per damunt de les que són d'interès general. És molt lloable el patriotisme dels que s'aguanten quan la seva opinió no coincideix amb la de la majoria del col•lectiu del qual formen part. Imaginem quin país es podria fer si cada vegada que alguna de les entitats que constitutivament treballen per construir nacionalment les Balears -OCB, STEI, Joves de Mallorca per la Llengua, Moviment d'Escoles Mallorquines, Grup Blanquerna, etc.- prengués per majoria una determinada decisió i un grup dels seus associats, incapaços d'assumir la derrota, optassin per la disgregació del col•lectiu mitjançant la creació de noves organitzacions. La desunió sempre és un regal que es fa als adversaris. En canvi, esperar i treballar amb esperit constructiu perquè més endavant puguem tornar a tenir la nostra oportunitat, és una característica intel•ligent d'aquells que saben que als pocs instruments de què disposam per anar fent país no els podem fer malbé.

Som i seguiré essent del PSM perquè segons el meu parer ha estat i és l'instrument més apte per a dur terme la idea projecte de país que abans he sintetitzat. Al llarg dels trenta anys transcorreguts, han estat nombrosos els companys que un dia decidiren abandonar-ne la militància. Uns s'instal•laren en la comoditat del sofà dels guanyadors, i passaren a administrar, i poca cosa més, el dia a dia del sistema políticocultural castellanoespanyol; uns altres, es deixaren anar pel tobogan de diferents opcions, i a cada una d'elles li acabaren trobant bony o bua. Els qui ens hi hem quedat o els que ara mateix hi som no ignoram totes les mancances i imperfeccions del nostre partit. Ara bé, tampoc no ens dóna la gana oblidar que el PSM ha estat i és una organització que ha contribuït més que cap altra a la nacionalització de Mallorca: la reivindicació política del 31 de desembre, la presentació de mocions a les institucions a favor de l'exercici de la lliure determinació, les polítiques governamentals de normalització lingüística més potents i més incisives, l'aposta per uns mitjans de comunicació i per un ensenyament en català, la popularització de la nostra condició de víctimes de l'espoli fiscal de l'Estat, la defensa política i jurídica del territori, l'establiment de vincles estables de cooperació amb Catalunya, etc. Per tot això, per a mi la militància en el PSM és un motiu d'orgull. I tenc previst poder presumir-ne molts anys més. Sempre de camí cap a la realització del somni de ser membre d'un país sobirà, de llengua i cultura catalanes normalitzades, cohesionat i solidari, singular amb la seva identitat pròpia dins la diversitat del món.

Damià Pons, militant del PSM




      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: